
Creatina: més enllà del rendiment
La creatina és probablement un dels suplements amb més recorregut dins de la recerca en nutrició i exercici. La coneixem sobretot pel seu paper en la força i el rendiment, però en els darrers anys l’interès científic s’ha ampliat: envelliment, funció cognitiva, salut neurològica i, més recentment, oncologia.
Això no vol dir que la creatina tingui la mateixa evidència per a tot. Precisament aquí és on val la pena posar una mica d’ordre: separar allò que sabem amb força confiança d’allò que encara és prometedor, preliminar o directament incert. La pregunta, per tant, no és només si la creatina funciona. És: per a què, en quines persones, en quin context i amb quin nivell d’evidència?
1. Rendiment, força i massa muscular
És en aquest àmbit on la creatina té l’evidència més sòlida. La seva funció principal és augmentar la disponibilitat de fosfocreatina i facilitar la regeneració ràpida d’ATP, especialment durant esforços breus i d’alta intensitat. Això ajuda a explicar per què, quan es combina amb entrenament de força, pot traduir-se en una millor capacitat per sostenir l’entrenament i, amb el temps, en més força i massa magra.
Les revisions sistemàtiques més recents continuen trobant un efecte addicional respecte de l’entrenament de força sense creatina. Una metaanàlisi de 2024, que va incloure 12 estudis en adults menors de 50 anys, va observar aproximadament 1,14 kg més de massa magra amb creatina i entrenament de força que amb entrenament sol, juntament amb petites reduccions del percentatge de greix i de la massa grassa. Una altra metaanàlisi publicada el mateix any, amb 23 estudis, també va trobar millores significatives en força de tren superior i inferior quan la creatina s’afegia a l’entrenament de força.
Això permet situar bé les expectatives. La creatina no substitueix l’entrenament ni converteix per si sola una dieta insuficient en una dieta adequada. El seu efecte té sentit dins d’un context en què ja existeix un estímul muscular i una aportació suficient d’energia i proteïna.
I aquesta mateixa idea és especialment interessant quan parlem d’envelliment. En persones grans, l’objectiu no és només augmentar el rendiment esportiu, sinó conservar força, massa muscular i funcionalitat. Les metaanàlisis mostren que combinar creatina i entrenament de força pot aportar beneficis en massa magra i força, encara que la magnitud de l’efecte varia segons la població i el protocol.
La creatina té una base d’evidència sòlida per donar suport al rendiment d’alta intensitat, la força i els guanys de massa magra, especialment quan forma part d’un programa d’entrenament de força.
2. Neurologia i funció cognitiva
Quan passem del múscul al cervell, la història es torna més interessant —i també més complexa. El cervell necessita una gran quantitat d’energia i disposa del sistema creatina-fosfocreatina per ajudar a mantenir l’ATP disponible. Sabem, a més, que la suplementació pot augmentar les concentracions de creatina cerebral, tot i que aquest augment és més limitat i variable que al múscul.
Una metaanàlisi de 2024 va reunir 16 assaigs clínics amb 492 participants i va trobar millores significatives en memòria, temps d’atenció i velocitat de processament. En canvi, no va trobar una millora significativa de la funció cognitiva global ni de les funcions executives. La certesa de l’evidència també era diferent segons el resultat: moderada per a memòria i baixa per a diversos dels altres dominis.
Però hi ha una segona cara que no hauríem d’ometre. Una revisió sistemàtica publicada el mateix any va considerar que els resultats sobre cognició eren encara força irregulars: augmentar la creatina cerebral és clarament possible, però això no sempre es tradueix en una millora cognitiva mesurable.
El que sí que resulta interessant és que l’efecte podria dependre del context. S’està estudiant especialment en situacions d’elevada demanda energètica, envelliment, privació de son i determinats grups de població. Però encara necessitem assaigs més grans i millor dissenyats per saber qui se’n pot beneficiar més i en quines condicions.
La part neurològica és, per tant, prometedora, però encara no està al mateix nivell d’evidència que el rendiment físic. I precisament per això és important explicar-la sense vendre-la com una certesa.
3. Creatina i oncologia: el punt més interessant i més delicat
L’interès per la creatina en oncologia ha crescut perquè el sistema creatina-fosfocreatina no només participa en el múscul. També intervé en el metabolisme energètic de diferents tipus cel·lulars i en processos relacionats amb la resposta immune. Això ha obert dues línies de recerca que poden semblar contradictòries: d’una banda, la possibilitat que la creatina ajudi a preservar la funció muscular o contribueixi a determinades respostes antitumorals; de l’altra, estudis preclínics que han plantejat que, en alguns contextos tumorals, la disponibilitat de creatina podria afavorir la progressió o la metàstasi.
Si mirem primer les dades en persones, encara són escasses. Una revisió sistemàtica publicada el 2025 va incloure set estudis amb 463 pacients amb càncer o supervivents. Els resultats sobre composició corporal van ser variables i, en massa magra, els estudis disponibles no van demostrar diferències significatives entre creatina i placebo. La revisió considera que la creatina sembla segura en els estudis disponibles, però remarca que encara no podem extreure conclusions fermes sobre un benefici clínic.
La recerca preclínica és especialment interessant. Una revisió sistemàtica de 2026 sobre models animals tractats amb inhibidors de PD-1 va trobar possibles efectes favorables de la creatina sobre la resposta immune antitumoral, però també resultats contradictoris relacionats amb la metàstasi. La mateixa revisió assenyala una limitació fonamental: no disposem encara de dades clíniques que permetin traslladar aquests resultats a persones.
A més, el 2026 s’ha publicat un estudi experimental que ha tornat a posar el tema sobre la taula. En diversos models de ratolí, la suplementació amb creatina va afavorir la metàstasi mitjançant mecanismes relacionats amb l’activació plaquetària. Els investigadors també van observar canvis en plaquetes de voluntaris sans després de set dies de suplementació, però aquesta dada no equival a demostrar que la creatina provoqui metàstasis en persones amb càncer. L’experiment central sobre progressió tumoral es va fer en models preclínics.
Aquesta distinció és essencial. No podem convertir un estudi en animals en una recomanació clínica, però tampoc hauríem d’ignorar-lo perquè planteja una pregunta biològica rellevant. De fet, ja existien estudis preclínics anteriors que havien observat una possible promoció de metàstasi en models de càncer colorectal i de mama.
Per tant, avui no podem dir ni que la creatina «tracta el càncer» ni que «provoca càncer». Ambdues afirmacions anirien molt més enllà de les dades disponibles. El que sí podem dir és que l’àmbit oncològic està obert i és especialment rellevant, però encara no tenim prou evidència humana per establir una recomanació general. En una persona amb càncer, especialment durant tractament actiu, la decisió de suplementar no hauria de basar-se en les dades d’esportistes sans.
4. Seguretat: una evidència molt més gran del que sovint es pensa
La seguretat és un altre dels motius pels quals la creatina és un suplement particularment interessant. No parlem d’un producte amb quatre estudis petits: disposem d’una quantitat elevada d’assaigs clínics. Una anàlisi publicada el 2025 va revisar dades de 685 assaigs clínics, amb 12.839 participants que havien pres creatina. La freqüència global d’efectes adversos no va diferir significativament de la del placebo, i tampoc es van observar diferències significatives en els marcadors relacionats amb la funció renal dins d’aquesta anàlisi.
Una revisió més recent, publicada el 2026 i basada en 684 assaigs aleatoritzats amb més de 12.800 participants, tampoc no va trobar un patró consistent que indiqués un augment clínicament rellevant dels efectes adversos segons la dosi o la durada.
Això no significa que la creatina sigui adequada per a qualsevol persona ni que no calgui valorar el context clínic. Significa que, en les poblacions estudiades, el seu perfil de seguretat és globalment favorable. També convé recordar que l’augment inicial de pes que pot aparèixer amb la creatina està relacionat principalment amb una major retenció d’aigua dins del múscul i no és sinònim d’un augment de greix.
5. Quina creatina i com s’utilitza?
Quan parlem de creatina, la forma amb més evidència és la creatina monohidrat. No necessitem una formulació sofisticada per reproduir els resultats que s’han estudiat en la majoria dels assaigs.
En la pràctica, una pauta habitual és de 3–5 g al dia. Es pot fer una fase de càrrega si es busca saturar abans els dipòsits musculars, però no és imprescindible per obtenir els beneficis a llarg termini. El més important és la regularitat.
I aquí tornem a la idea central: la dosi no és una finalitat en si mateixa. Té sentit preguntar-nos primer quin és l’objectiu de la suplementació, quin és el context de la persona i quina evidència tenim per a aquell objectiu.
6. Mirant-ho tot en conjunt
Si mirem la creatina en conjunt, la fotografia és força més interessant que el missatge simplificat de «serveix per guanyar múscul». La seva evidència més sòlida és en rendiment d’alta intensitat, força i massa magra, sobretot quan s’acompanya d’entrenament de força. En persones grans, pot contribuir a preservar massa i capacitat funcional.
En l’àmbit cognitiu i neurològic, els resultats són prometedors però encara irregulars: hi ha senyals especialment interessants en memòria, però encara no sabem prou bé quines persones se’n poden beneficiar ni fins a quin punt.
I en oncologia és on hem de ser més prudents. Hi ha una recerca molt interessant sobre metabolisme, múscul i sistema immunitari, però també senyals preclínics que obliguen a continuar investigant abans de fer recomanacions. Aquí és especialment important no confondre una hipòtesi biològica amb una evidència clínica.
Potser, per tant, la millor manera d’acabar no és amb un «sí» o un «no», sinó amb una pregunta: la creatina pot ser útil. Però útil per a qui, per a què i en quin context?
Perquè suplementar amb criteri no és acumular suplements. És saber què estem intentant modificar, quina evidència tenim i què encara no sabem.
Bárbara
